dilluns, 9 d’abril del 2018

JUSTÍCIA


                                                               Dilluns


MARC I MOISÈS

 Aquesta breu narració fa pensar una mica. Fixem-nos-hi bé.
Marc va néixer en una família de set germans. La seva mare va tenir un part difícil, però gràcies a l’ajuda mèdica va néixer sense cap tara. Moisès també té set germans. Durant l’embaràs, la seva mare va tenir problemes i ell va néixer amb un pulmó oprimit, que ara li impedeix de respirar amb facilitat. Moisès va néixer ajudat per la seva tia i per la seva àvia.
Marc té una alimentació sana i equilibrada. Menja verdures, carn, peix, ferro, fòsfor, hidrats de carbonat... A Moisès se li van caure dents, degut a la desnutrició.
El menjar preferit de Marc és el pollastre i el pernil. Moisès no els ha tastat mai, però segur que si ho fes també li agradarien.
Marc té un abric de quadres per als dies que fa fred. Moisès té més sort, perquè en el seu país no fa fred gairebé mai i no necessita molta roba. És una gran sort, perquè encara que necessités roba, tampoc no la tindria.
Marc surt de casa seva per anar a jugar al parc i per fer un passeig. Moisès sempre està fora de casa. Marc no coneix el seu pare, ni sap on és. Moisès tampoc no el coneix, el seu pare, però sap que va morir a la guerra. El que no sap és contra qui lluitava.
Marc no anirà mai a l’escola ni aprendrà a llegir. Moisès tampoc. L’esperança de vida de Marc és d’uns vint anys. La de Moisès és més alta, però potser ell no arribarà a complir els vint anys.
Marc és un petit gos irlandès, un “setter”. Moisès és un noi africà.
Aquesta és la breu narració, d’una escriptora actual. No necessita massa explicacions. S’explica per ella sola, si se li presta atenció. Pot semblar exagerada, però pensem que, per desgràcia, no està lluny de la realitat del nostre món actual.
                                           


                                                       Dimarts

Observar la següent imatge i comentar-la:        

                                                             Resultat d'imatges de IMAGEN MAFALDA SI A LA LIBERTAD, SI A LA JUSTICIA SI A LA VIDA
                                               

                                                          Dimecres

        NOIS DEL CARRER

 Llegeixo en un diari la notícia que uns dies abans havia actuat a Barcelona, al Palau de la Música, una banda de cinquanta músics i ballarins, tots joves, i vinguts de Colòmbia. ¿Té aquesta notícia alguna importància? Per a mi sí. En ocasions hem parlat dels “nois del carrer”, que malviuen en algunes grans ciutats. Diuen que en tot el món n’hi ha uns cent milions, dels quals, quaranta milions són a Amèrica Llatina. Aquests joves colombians, que van actuar a Barcelona, són una part dels molts nois que, al llarg de vint-i-cinc anys, han passat pel “Programa Bosconia”. Aquest programa és un projecte educatiu a Colòmbia per ajudar els nois que viuen al carrer. I ho fan oferint activitats com la música, i moltes altres activitats, i també oferint llocs on els nois poden estar i fer altres coses, com ara jugar, menjar, dutxar-se i rentar-se la roba. I poc a poc, amb els qui continuen es van fent coses més “serioses” (aprendre a llegir i a escriure, els que no en saben, aprendre algun ofici...)
I com aquestes iniciatives n’hi ha moltes altres, sempre amb la finalitat d’oferir una altra forma de vida a aquests nois i noies abandonats, per tal que puguin sortir de la situació de misèria en què estan, i que trobin motius i esperança per viure. Com veieu, sí que hi ha qui pensa en aquests “nois del carrer”, sí que hi ha qui arrisca alguna cosa per ells, qui creu que poden canviar la forma de viure, si se’ls ajuda i se’ls ofereix l’oportunitat de fer-ho.
                         
                                                                           Dijous

TRISTES HISTÒRIES REALS


 “Em dic Savita i vaig néixer a un poble de l’Índia. Sempre hem estat pobres, però tenim el sol, la terra, els arbres i l’aigua del nostre riu, que ens permet conrear l’arròs i les verdures amb què ens alimentem. Des de molt petita he treballat amb la meva mare en les feines de la casa i del camp. No he anat mai a l’escola, igual que ella, que de petita treballava a les plantacions de te. Un dia van arribar al poble uns senyors que deien que eren representants d’una important fàbrica, i buscaven nens i nenes per treballar en la indústria tèxtil. Vaig pensar que si treballava amb ells podria viatjar a la ciutat i millorar la meva situació i la de la meva família. Aquells senyors van donar al meu pare una quantitat de diners, una part del que van dir que jo guanyaria. I, juntament amb altres nens i nenes, vaig sortir del poble. Després d’un llarg viatge vam arribar a una casa en el camp, on, des d’aquell moment, vam romandre en una habitació fosca, en la qual treballàvem, menjàvem i dormíem.
Al teler hi havia treballant nens de totes les edats. El més petits tenien 6 anys. Tots estàvem durant 12 o 15 hores al dia, asseguts en bancs davant els telers, dels quals penjaven fils molt tibants, sobre els quals anàvem fent multitud de petits nusos. Havíem d’anar de pressa i sense equivocar-nos, perquè si ho fèiem malament ens pegaven i castigaven. Només paràvem dues o tres vegades al dia, i ni tan sols podíem posar-nos drets. Quan acabàvem la jornada, menjàvem una sopa de llenties i arròs i ens estiràvem al terra per dormir.
Mai no em van pagar res. El patró deia que encara devia el que ell havia donat al meu pare. Si intentaves fugir, et lligaven al banc. Creia que la meva situació no tenia remei. Fins que un dia al vespre vam sentir molts passos al voltant de la casa. La porta es va obrir i va entrar un grup de desconeguts que van dir que ens venien a alliberar. Vam tenir la sorpresa que allí estaven els nostres pares. Havien denunciat aquell fet a l’autoritat local i havien avisat alguns periodistes. Al final ens van poder alliberar. Han passat alguns mesos des d’aquell dia. Ara treballo per l’organització que ens va alliberar i estic contenta perquè ajudo altres nens i nenes a superar situacions semblants a la que jo vaig viure. Tant de bo que ells també pugin començar aviat una nova vida i ser tan feliços com jo”.

                                  Divendres

Comentar entre tots,  el que ens suggereix la imatge que hi ha a continuació:
                           

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada